Escultures portàtils “joies”.



S’ha dit que des de la prehistòria fins avui ens ha agradat portar objectes penjats al cos, sigui a les orelles, als llavis, al nas, també anelles als dits, braços i turmells.



En diferents etapes de la humanitat aquests penjolls, braçalets o pírcing, eren objectes màgics que tenien la funció de protegir i donar sort, i a més a més embellir a que els portés.



Han estat de materials molt variats: ossos, pedres, plomes, fustes o llavors, tot el que tenien a l’abast i era cridaner, imitant potser als animals que ja neixen amb aquest adorns incorporats.



Es curiós veure com l’home es dels pocs animals que neixen llisos, a més no poder, si no fos pel pèl del pubis, celles i cabellera, seriem terriblement llisos i avorrits. Deu ésser per això que s’ha inventat la moda, per dissimular aquesta carència genètica, i amb aquest enginy passar al davant de tot de l’extravagància animal.



El vestit, aquesta segona pell, el triarem del color que més ens convingui: negre, groc, verd, vermell, i tots els colors de l’arc de sant Martí, per a crear la nostra pròpia imatge i projectar-la sobre els demés, amb la intenció de seduir-los.



Quan anem vestits al nostre gust, al igual que els senyors del paleolític també ens farà falta un os, un mineral o una ploma, per acabar de fer més personal la nostra imatge, intentant així ésser únics, configurant el nostre jo. Or, argent, pedres precioses, arrencades de les entranyes de la terra, per a donar-nos força i seguretat.



No sé quan va néixer la paraula joia, tant utilitzada en sentit figurat, per anomenar les coses que ens plauen, però no tinc cap interès en saber-ho, prefereixo que dar-me amb la lloant del seu nom ambigu i misteriós i amb regust de sagrat, per anomenar les coses que ens costa de tenir.



Jo que sempre he apostat per els grans volums no m’he pogut alliberar de la necessitat plàstica de fer escultures portàtils o si voleu joieria.



Amb aquesta són ja tres col•leccions. Sempre ha coincidit recuperant-me d’algun accident que m’ha obligat a estar assegut al voltant d’una taula. La segona col•lecció que vaig fer l’any 1990, a mitges amb l’escultor Mauro Rubio, portava per nom, “cal•ligrafia del nerviosisme”, era d’argent i bronze i varen esser molt aplaudides.



En aquesta ocasió, amb l’estintol d’unes crosses i els ànims de la Montse, he fet la tercera col•lecció. Son d’acer inox, i polides



Han esta batejades amb el nom de ”Formes amigues”.



Crec que l’inox. és un material del nostre temps, i que ens representa a la perfecció, tant en lo material com amb l’aspecte espiritual. La seva brillantor permanent deixa enrere la mítica lluentor de l’argent que tant ha representat una part del nostre passat.



Les formes escollides són troballes que he fet meves al llarg de quaranta anys d’escultura:plegaments, forats i talls, revinclats i polits, amb la intenció d’adornar i ennoblir a qui las porti.